Els centres educatius havien rebut, en la segona
quinzena de novembre, un avançament d’aquesta nova normativa en forma
d’instruccions per a la formalització dels documents d’avaluació (Resolucions
de 15 de novembre de 2007, tant per a primària com per a l’ESO).
En el cas de primària s’introdueixen les expressions
I (insuficient), S (suficient), B (bé), N (notable) i E (excel·lent) només en
l’avaluació final de cicle (inicial, mitjà, superior). Per tant, es deixa “a
cada centre decidir el format i el contingut concret dels informes escrits
d’avaluació dels alumnes adreçats a les famílies” i, per tant, suposem que
també, decidir si apliquen el mateix format “obligatori” per a l’avaluació
final de cada cicle a la final de “trimestre” o “curs” i així reflectir-ho
també en el corresponent informe a les famílies.
Pel que fa a la secundària obligatòria s’introdueixen,
en les avaluacions finals de cadascun dels cursos, expressions quantitatives
acompanyant les qualitatives ja vigents: I (1,2,3,4); S (5), B (6), N (7,8) i E
(9,10). Això només afecta, en principi, a les avaluacions finals, per tant,
cada centre pot decidir si en les avaluacions trimestrals usa les mateixes
expressions que en la final o bé fa servir altres modalitats. Igualment, els
centres són lliures de “decidir format i contingut dels butlletins o informes
d’avaluació que prescriptivament s’han de lliurar a les famílies”.
En la nota de premsa del 17 de desembre s’afirma que
la nova normativa d’avaluació fomentarà la cultura de l’esforç mitjançant
l’avaluació continuada. Esperarem a conèixer en detall la normativa però, en
principi, allò que s’ha ressaltat fins ara ha estat l’expressió, la simbologia,
la convenció, que donem a les avaluacions finals no pas a l’avaluació continuada
o a la formativa. Aquesta és l’element principal de tota avaluació perquè és la
veritablement educativa donat que té com a objectiu detectar, avisar, informar,
orientar i reconduir els processos d’aprenentatge de l’alumne en el propi
procés, quan es detecten o mostren els primers símptomes de dificultat o, per
què no, d’excepcionalitat. L’avaluació que més interessa a alumnes, famílies i
professors és aquella que permet intervenir a temps per modificar tendències,
hàndicaps o obstacles que impedeixin l’èxit educatiu. Els “formats” finals que
prengui l’avaluació poden ser importants des del punt de vista simbòlic, del
comparatiu i estadístic, de la visualització social d’una graduació en els
resultats, etc. No diem que no tingui doncs la seva importància, que la té, i
més després d’una etapa que, sobretot, en primària, no s’ha encertat gens en l’ús
d’unes expressions excessivament vagues i generalistes, que han contribuït a
generar en l’opinió pública la sensació que l’avaluació dels aprenentatges dels
alumnes no era l’empresa prioritària dels centres educatius. Ara bé, la
correcció d’aquesta situació no pot ser només un canvi d’”imatge” pel simple
fet de tornar a adoptar la simbologia a la qual la majoria de la població està
avesada perquè és la que ella, quan anava a escola, ja tenia.
Esperem que fent bon ús de l’autonomia que li resta
als centres en escollir el format i la modalitat d’expressió de les avaluacions
(excepte en les finals de cicle a primària i de curs a secundària), i també en
la que acompanyi els informes a les famílies, hi trobarem models molt més
reeixits des del punt de vista pedagògic i orientador d’expressar els resultats
d’aprenentatge, de cara a què cada agent educatiu sàpiga què pot fer per ajudar
a redreçar una situació no exitosa, o bé que sàpiga trobar les modalitats més
escaients de reconeixement de l’esforç personal en l’estudi i en els resultats
aconseguits, comparant-los en les situacions de partida de cadascú i a partir
també de les aptituds personals i les circumstàncies socials i familiars que
contextualizen una situació educativa determinada.
És prometedor veure que es destaca que la nova
normativa posarà un accent especial en millorar la coordinació entre els tutors
de primària i els de secundària per fer un adequat seguiment a l’alumnat, tot i
que creiem que, per a ser realistes, s’hauria de parlar més de coordinació
entre centres que entre tutors, donat que tots sabem que en l’ensenyament
públic la mobilitat del professorat no permet sovint la continuïtat d’uns
determinats tutors en el centre, per la qual cosa és el conjunt de la
institució qui hauria de responsabilitzar-se del seguiment dels alumnes. També
s’afirma que la nova normativa perseguirà una major implicació dels pares en el
procés d’aprenentatge dels fills, tot i que quan s’explica en què consistirà es
fa esment únicament a aspectes que ja tenen lloc en la majoria de centres
(informes escrits als pares, entrevistes individuals, reunions col·lectives,
etc.).
Des d’Edu21 tenim l’avaluació com un dels eixos
permanents d’anàlisi i reflexió. La darrera jornada d’escolta
als professionals de l’ensenyament la varem dedicar específicament a
aquesta temàtica i, lluny de voler concloure les nostres reflexions en el
mateix dia de la jornada, tenim oberts tres grups virtuals de discussió que
segueixen reelaborant periòdicament els documents derivats de la jornada. Convidem
a tots els lectors que s’adhereixin
a qualsevol dels tres àmbits de debat (avaluació de l’alumnat; avaluació
del professorat; avaluació de centres).
Els professionals de l’ensenyament estan cansats de
normatives i més normatives, de canvis de normatives i de reintroducció de les
antigues. Les normes generals han de ser
poques, clares i amb una vocació sincera d’una certa permanència en el temps.
La resta, la gestió de les característiques del procés d’ensenyament i
aprenentatge de l’alumnat, i del propi centre educatiu, ha de correspondre a
l’àmbit de l’autonomia dels centres sota la supervisió de l’administració
educativa mitjançant l’aprovació i el seguiment dels singulars projectes
educatius corresponents.
