logotip de l'Associació Edu21

Edu21

http://www.edu21.cat

 





 

Inici > Butlletí > Butlletí 83 > Feina a fer


Feina a fer

Enric Roca (Director d'Edu21)
Article / 05 de març de 2017
Feina a fer

En Xavier Melgarejo ens ha deixat. Trobarem a faltar el seu testimoniatge, el seu sentit de l’humor, la seva generositat i la seva intel·ligència. Però ens ha posat deures. A tothom i al país. A tots aquells que voldríem un sistema educatiu diferent, més just, més eficaç, més respectuós amb les necessitats presents i futures dels alumnes, amb docents prestigiats per la seva excel·lent professionalitat i preparació. En definitiva, en l’anhel de convertir l’educació en el bé més preuat de la nostra societat.



Les persones, les idees, les reivindicacions... passen ràpid i, en contrast, els canvis, les transformacions, sembla que es resisteixen, que s’aferren als costums adquirits, a la inèrcia institucional, gremial, burocràtica. I tot plegat allunya l’horitzó desitjat. I malgrat tot, testimonis com el del Xavier Melgarejo ens indiquen el camí: no defallir, perseverar, predicar amb l’exemple, aprendre sempre més i sense descans, seduir millor que convèncer, demostrar més que predicar i ser agraït amb els exemples reeixits, com, en el seu cas, amb el seu estimat sistema educatiu finlandès.

L’educació catalana es debat entre dues aigües: l’afany renovador (per alguns innovador) i les resistències permanents justificades per l’aferrament a la tradició, a la seguretat curricular i metodològica, així com a l’avaluació com a sistema de control i classificació. I les resistències solen prendre el mateix format: allò que es proposa ja s’està fent (quasi des de sempre) o bé és impossible (per manca de recursos, especialistes...). I aquesta cançó és eterna, resisteix el pas dels anys. I mentrestant els docents més inquiets es desesperen abocats, molts, en claustres o entorns de centre on les transformacions estan segrestades pel cofoisme, la inseguretat o la inèrcia. És clar que necessitem més recursos en educació. I més especialistes. Sí. I també menys hores de docència per fer-ne més de treball en equip, de tutoria i d’orientació. I tant! I tan de bo tinguéssim menys alumnes per classe. Malgrat això, també podem ajuntar o reorganitzar classes, edats, matèries, docents, espais, temps, etc. I sovint no ho fem perquè això suposa un altre tipus de feina afegida, quan no comporta haver-nos d’allunyar de la nostra zona de confort (la que ens permet continuar fent allò que sabem fer perquè és el que fem sempre) i evitar conflictes amb el sectors més reticents als canvis.

Però al costat de tot això hi ha centres (públics i concertats) que no es conformen, que fa anys que renoven o innoven, que tenen clar que treballar plegats i ajuntar forces els donarà més oportunitats per reeixir en les seves iniciatives renovadores. No tenen seguretats però disposen d’iniciatives. També tenim mestres i professors gairebé heroics lluitant cada dia amb circumstàncies difícils, amb alumnes amb moltes necessitats educatives. Necessitats de tot tipus. Algunes plantegen reptes de formació complementària per tal que els docents hi puguin fer front amb garanties d’èxit; altres els depassen perquè són conseqüència de circumstàncies socials, econòmiques o familiars, dures i difícils, que fa que el comportament de determinats alumnes, sobretot a la secundària, esdevingui de molt complicada gestió. I aquí s’entén la demanda de més recursos de tot tipus.

Per tant, tenim un sistema educatiu que, a diferència del de Finlàndia, és molt heterogeni. Centres que han d’afrontar moltes dificultats sense les eines necessàries per a poder-ho fer garantint-ne l’èxit; centres que podrien anar molt més enllà en els seus plantejaments pedagògics, metodològics i d’impacte educatiu en els seus alumnes i que, en canvi, es queden a mitges, per cedir a la rutina, per manca d’ambició. Però també disposem de molts centres que empesos per equips sòlids i decidits s’avancen i proposen transformacions. Alguns de forma radical i a fons, altres de manera més gradual i prudent, però tots ells compartint la convicció que en educació innovar, transformar, és inherent al propi terme que comporta l’anhel de perfeccionament constant.

Ens toca molta feina per fer per convertir el nostre sistema, heterogeni i desigual, en un altre més harmònic, més equitatiu, i de més qualitat humana en l’aspecte personal de cada alumne i en la vessant social. Es tracta, en definitiva, d’ajudar a tots els centres, prioritzant aquells que han d’afrontar situacions més complexes perquè puguin avançar en la millora de la qualitat educativa en totes les seves vessants. En definitiva, cal que tinguem clara la principal prioritat del sistema: educar millor per fer persones més felices, més autònomes, més responsables, més solidàries, més formades i més competents. Aquest era el repte i el somni del Xavier. I també ha de ser el de tots nosaltres.