logotip de l'Associació Edu21

Edu21

http://www.edu21.cat

 





 

Inici > Butlletí > Butlletí 83 > Grącies, Xavier


Grącies, Xavier

Marc Gijón (Mestre i secretari d’Edu21)
Article / 05 de marē de 2017

Era l’any 2010 i tot just em quedaven uns mesos del tercer curs de magisteri. No era conscient aleshores que arribaria a les meves mans un document d’enorme transcendčncia publicat uns anys abans. El signava en Xavier Melgarejo.



La lectura del resum de tesis del Xavier em va desvetllar completament. És d’aquells pocs texts que tens problemes per no destacar-ho tot. També em va sobtar la reacció d’alguns companys i docents. A alguns els fascinava com a mi les possibilitats que obria. Però a d’altres els espantava i fins i tot el rebutjaven, com més tard vaig comprovar en altres contexts. Ens posava als mestres i a la formació del professorat, que aleshores jo finalitzava en la seva fase inicial, com a clau de volta de la millora del sistema educatiu.

 

Un temps després, la gosadia pròpia de la joventut em va fer cometre una de les millors imprudències que he fet mai. Vaig decidir trucar-lo a la feina, quan encara era director de l’Escola Claret de Barcelona. En aquella primera trucada vaig agrair-li la feina que havia fet al llarg de tants anys de viatges i sacrificis, i va accedir a rebre’m un dia per apaivagar les meves ganes de saber-ne més detalls.

Ens vam conèixer personalment el mes de novembre de 2010. Només entrant al seu despatx em vaig sentir enormement acollit. Però no d’una manera artificial o imposada. En Xavier et rebia amb tot el seu ésser, especialment amb les seves paraules i la seva mirada. En aquell moment em vaig sentir a casa, com un més. Havia trobat un model extraordinari sobre com havia d’acollir els meus futurs alumnes.

Em va començar a explicar la seva aventura a Finlàndia. I que a ell, allà i en tots aquells anys, no tothom el rebia. Però que ell sí que ho feia perquè mai sabia què podríem fer els que l’anàvem a veure.

Vam aprofundir en el model de governança del sistema i en el d’autonomia de centre. L’ens educatiu a Finlàndia, m’explicà, està municipalitzat. I l’avaluació de l’exercici docent –que avui dia segueix sent anecdòtica en el nostre país–, lligada a la millora i perfeccionament dels professionals de l’educació, n’era un element cabdal. Va ser el moment que em va fer saber com havia incorporat al projecte de Claret[1] el que havia après.

Tot seguit em va convidar a escollir a l’atzar una d’aquelles avaluacions fetes per alumnes i altres actors que s’acabava reflectint en un gràfic. Això, continuà, és el que fa el responsable del municipi a Finlàndia. Cita als mestres de la comunitat i analitzen conjuntament els resultats de l’avaluació d’aquell curs. A partir d’aquí, es fa una proposta de formació específica en funció dels punts febles d’aquell docent: la comunicació; la relació amb els alumnes; el llenguatge corporal... Evidentment, si no hi ha millora ni compromís, a Finlàndia hi hauria conseqüències. I –em digué– això és el que he tractat de fer jo com a director aquí a escola.

No és possible, seguia, que un professor arribi a escola sense haver descansat prou. O que siguin les dotze del matí i que encara no hagi esmorzat res! Estimar-nos l’educació i els infants també comença per coses tan senzilles i bàsiques com aquestes.

La meva fascinació anava en augment per instants. Tot allò que havia llegit, si es liderava bé, i al seu torn no era percebut com un atac o una simple o fins i tot perjudicial fiscalització dels docents, podia incorporar-se als projectes educatius del nostre país. No era una mala còpia. Era possible i responia a les claus d’èxit que poden funcionar-nos. O com diria Francesc Pedró, responsable de polítiques educatives de la UNESCO, que va afirmar ja l’any 2011 que “més important que el PISA dels alumnes seria un PISA dels professors”[2].

En altres converses, també em va parlar de les dificultats que tingué per fer la seva tesi, o com sentia certa insatisfacció per no haver tingut prou èxit comunicant les seves descobertes a persones de tot tipus, fòrums o parlaments com l’espanyol i el català. Vaig descobrir que allò que jo compartia selectivament, per les ampolles que a voltes aixecava, era a les mans dels responsables polítics i del públic en general. Què fallava, doncs, em vaig preguntar intensament en una reflexió[3] al Butlletí d’Edu21 el 2011.

En Xavier, que mai s’ha caracteritzat per malgastar el temps en cap àmbit de la seva vida, ens va tornar a interpel·lar a tots en la seva darrera aparició pública[4] en el marc de les jornades “Ara és demà” impulsades pel Consell Escolar de Catalunya. Crec que aquesta darrera pregunta també ens la va fer implícitament, fent palès que en diferents aspectes seguim bastant igual. Per exemple: amb un currículum inabastable per la seva extensió o sense incorporar conclusions que la neurociència va confirmant de fa anys, com ara que les sessions enllaçades de seixanta minuts i sense pauses no són adequades pels infants.

I, tot i que estic segur que estava reconfortat per l’interès que genera la millora de l’educació en els darrers temps, encara ens assenyalava que “la inversió estratègica que hem de fer a Catalunya és la formació del professorat”[5].

Ell ha traspuat al llarg del seu periple vital i fins l’últim moment una força inesgotable en la qual ens hem d’inspirar per mirar el futur. L’esperança, el somni, de fer un món millor tot bastint ciutadans competents, ètics i compromesos amb el món era un dels seus motors principals. També la confiança i l’amor incondicional a les persones.

Com expressava la consellera Ruiz en l’emotiva cerimònia de comiat, desitgem i “esperem ser dignes dipositaris de les llavors que has plantat” [6]. En aquesta, encara hem tingut una darrera dosi del teu missatge, on apareixies amb «Gràcies, Finlàndia»[7], llibre d’indiscutible actualitat i publicat l’any 2013 quan ja paties càncer. Tot un llegat que ha d’inspirar bona part del consens que tots plegats haurem de conjurar-nos a assolir. I, posteriorment, a seguir durant dècades per fer de Catalunya un país que valgui la pena i on tothom tingui l’oportunitat de desenvolupar la seva vida amb plenitud i justícia.

Gràcies, Xavier. Gràcies a tu per la teva amistat i per haver lluitat per tots amb intensitat, gratuïtat i dedicació. Moltes gràcies. T’estimarem i et recordarem sempre.


[1] Melgarejo, X. (2010) Innovación y continuidad en el colegio Claret de Barcelona. Participación educativa: Consejo Escolar del Estado. La autonomía de los centros educativos. MEC, 13, 149-160. Consultat 22 de febrer 2017, des de http://www.mecd.gob.es/revista-cee/pdf/n13-melgarejo-draper.pdf.

[2] Pedró, F. (2011) “Més important que el PISA dels alumnes seria un PISA dels professors” Diari Ara, Octubre 15. Consultat 22 de febrer de 2017, des de http://www.ara.cat/cronica/Mes-important-PISA-alumnes-professors_0_572942710.html

[3] Gijón, M. (2011) “Vèncer la por a la diferència, també en educació” Butlletí d’Edu21, 52. Consultat 22 de febrer de 2017, des de http://www.edu21.cat/ca/continguts/651

[4] Consell Escolar de Catalunya (2017).  Jornada “Ara és demà”  4 de febrer. 1a part. [Vídeo]. Consultat 22 febrer 2017, des de https://www.youtube.com/watch?v=yhA2-JiPkPs

[5] Edu21 [Edu21_cat] (2017)  La inversió estratègica que hem de fer a #Catalunya és en la formació del #professorat” @MelgarejoXavier a #CECaraésdemà @concescat. [Tweet]  Febrer, 4. Consultat des de, https://twitter.com/Edu21_cat/status/827813691819180032

[6] Catalunya Religió (2017). Meritxell Ruiz: “Esperem ser dignes dipositaris de les llavors que ha plantat Xavier Melgarejo”. Catalunya Religió. Consultat 22 de febrero de 2017, des de https://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/meritxell-ruiz-esperem-ser-dignes-dipositaris

[7] Melgarejo, X. (2013) Gracias, Finlandia: qué podemos aprender del sistema educativo de más éxito Barcelona, Plataforma, 1ª. edició.