A
finals de la dècada dels noranta, quan Catalunya començava a rebre
contingents de ciutadans provinents de la immigració extracomunitària
arran de les agrupacions familiars, molts joves en edat escolar anaren
arribant a escoles i instituts en períodes que no coincidien amb els
del començament de curs. Quan aquesta xifra era petita, els recursos
del sistema eren suficients per acomodar-se a la nova situació. Però
quan les xifres començaren a disparar-se i l’arribada es produïa en els
instituts –alumnes de l’ESO de 12 a 16 anys–, no només a les escoles de
primària, les dificultats s’accentuaren. La mateixa organització dels
centres de secundària i la cultura docent imperant feia molt més
difícil oferir una resposta adaptada a la singularitat de cadascun dels
casos que representaven aquests alumnes nouvinguts.
La
resposta de l’Administració educativa fou llavors la creació dels
anomenats TAE (tallers d’adaptació escolar i aprenentatges
instrumentals bàsics) destinats a aquells alumnes que s’havien
d’incorporar a l’ESO una vegada començat el curs i que no posseïen el
domini de cap de les dues llengües oficials. El TAE s’ubicava en un IES
de la zona, però acollia un alumnat nouvingut procedent de diversos
centres de la localitat. Aquests tallers no acabaren de donar resultats
satisfactoris, perquè només funcionaven els matins, amb la qual cosa
s’obligava als alumnes a acudir a les tardes al seu centre
d’”adscripció”, per a la qual cosa es feia molt difícil una resposta
pedagògica adaptada per a cada estudiant. L’alumnat de l’institut els
percebia com uns estranys que només apareixien algunes tardes i que els
seus silencis i distanciament no contribuïa gens a esperonar els
companys a ajudar-los en el seu procés d’integració.
En
els darrers anys, i atès que la proporció d’alumnat nouvingut de totes
les edats ha anat augmentant en determinades comarques i poblacions, el
Departament d’Educació substituí el model dels TAE pel de les aules
d’acollida i el denominat Pla LIC (llengua, interculturalitat i cohesió
social). La característica principal del nou model consistia a
realitzar una acurada acollida a l’alumnat nouvingut en el seu propi
centre ordinari de destinació. Per tal de facilitar la integració a
l’oferta curricular i horària del centre en el seu curs de referència,
els centres podien demanar a l’Administració la constitució de les
denominades aules d’acollida. Aquesta tipologia d’aula funciona tant a
primària com a secundària i acull aquell alumnat que, en no dominar el
català, li costa molt seguir el ritme de les classes en aquelles
assignatures més conceptuals i lingüístiques. Tanmateix, i segons el
projecte de cada centre en particular, molts dels alumnes que gaudeixen
d’aquest recurs solen sortir de l’aula d’acollida per compartir classes
amb tots els companys del seu grup-classe ordinari –i, per tant, amb
companys autòctons– en assignatures com tutoria, educació visual i
plàstica, educació musical, educació física, tecnologia, etc.
Representa un model a mig camí entre el recurs extern i separador (TAE)
i el plenament integrador que seria, potser, el del centre acollidor on
totes les aules serien ordinàries i d’acollida al mateix temps.
Lluny
de fer passes decidides envers aquest model on tot el centre es
compromet a garantir no només una bona acollida a l’alumnat nouvingut,
sinó també –i molt important– una adequada postacollida, ara se’ns
planteja l’assaig d’una nova mesura que torna enrere el procés endegat.
La creació d’espais o centres en horari complet i separats físicament
de les escoles o instituts on s’ubicaran els alumnes nouvinguts, per
rebre allà les classes pertinents que els facilitin l’ensenyament de la
llengua i d’aquells elements que es considerin necessaris per a la seva
inserció a un centre ordinari, representa explícitament i implícita que
el fet d’arribar començat el curs, per als alumnes nouvinguts, les
escoles ordinàries esdevenen espais inadequats per a rebre’ls. A
aquests alumnes els caldrà esperar mesos –en algunes ocasions podrà ser
quasi un any– per poder ingressar en els centres i les aules ordinàries
i tenir, llavors, l’ocasió de relacionar-se amb l’alumnat autòcton.
Estem davant d’una mesura que separa les dues poblacions i que impedeix
el contacte comunicatiu i personal des del primer moment. Tothom sap
que aquest tipus de relació afavoreix més ràpidament, eficaçment i
afectivament la integració entre persones culturalment diverses.
Hem
de rumiar molt bé quin model de rebuda i convivència impulsem des de
l’escola, perquè no oblidem que bona part d’aquest alumnat nouvingut
d’ara dintre d’uns anys esdevindrà –voldríem tots que esdevingués– part
activa de la ciutadania de Catalunya, no només per compartir amb tota
la resta de catalans els mateixos drets i deures, sinó per haver
assumit voluntàriament i afectiva la plena adscripció nacional. No val
a badar, de grans ens tractaran com nosaltres els hem tractat de
menuts. Si no els acollim amb la màxima normalitat no ens sorprenguem
després si no se senten vinculats al nostre model de societat i al
nostre tarannà nacional.
