Sota el meu parer, urgeix endreçar aquesta etapa
del sistema educatiu. Com sabem, una peça poc greixada fa trontollar la resta
de l’engranatge. Fa anys que tenim els reptes identificats: ordenar l’actual
doble xarxa pública de centres (titularitat autonòmica i titularitat
municipal), facilitar l’accés laboral, obrir el camp a d’altres professionals
educatius, afinar els recursos pedagògics... Tanmateix, el més calent és a
l’aigüera.
Certament, tothom que s’hi dedica percep una
situació ben paradoxal. Som la pota
educativa menys considerada, però, en canvi, la nostra tasca no deixa de ser
rellevant. Heus ací: intentar ajustar qui arriba desajustat. D’altra manera, no
volem accentuar –encara més– els grinyols precedents.
Només una dada: únicament el 64% de la població
espanyola entre 25 i 34 anys ha finalitzat estudis secundaris, mentre que la
mitjana dels països de l’OCDE és del 80% (Mirades
sobre l’educació 2007, OCDE). No cal dir que Catalunya encalça amb la
tònica ibèrica. Així doncs, als centres i aules d’adults apareix un nou perfil
d’alumnat. Es tracta de l’adolescència que prové sense graduar-se de l’ESO. Igualment,
i de forma genèrica, acollim també a dues tipologies més: els immigrants que
volen formar-se i a la gent més gran. Com s’intueix, l’heterogeneïtat és molt ampla.
La radiografia no deixa més temps d’espera. Cal
actuar d’immediat. L’Administració assegurant els recursos, els professionals mostrant el seu compromís, l’alumnat optant per l’esforç i la societat civil reconeixent la vàlua de l’acció.
Però, anem a pams. El professorat d’adults (i la resta) ha de millorar la seva formació inicial. Avui dia, constato que
patim un buit de referents pedagògics. Catalunya és un país petit, però gran en
pedagogia. És de solvència reeixida tot el primer terç del segle XX (Balmes,
Bofill, Campalans, Galí, Xirau, Mallart, Sensat...). Més tard, com sabem, la
instal·lació franquista esquinça bona part d’aquest alè. Els noms anteriors no
poden restar en l’oblit. La seva pedagogia és de nivell i vàlida per a alguns
dels nostres reptes (per exemple, en el camp de la diversitat). Així doncs, a
les distintes facultats (inclosos CAP o Màster de formació del professorat de
secundària) cal rellegir aquests pilars per tal d’arribar a una intervenció més
fonamentada.
Altrament, cal adreçar el rumb en la finalitat de
la formació permanent. Per dissort, la lògica del meritatge ha quallat també entre la formació d’adults.
Idiosincràsia, extensible de nou, a tots els sectors de la docència. Sovint, el
motiu per a escoltar la veu del present no respon a criteris de necessitat
pedagògica. Sols prima, a voltes, el pur i exclusiu mèrit. En alguns casos,
preferim la lluïssor curricular a la pròpia aventura educativa.
Comptat i debatut, l’alumnat ha de recobrar també l’esforç.
Sobretot aquell grup que arriba a les nostres dependències en edats ben
primerenques. A aquests adolescents (sense graduat al sarró), se’ls ha de recordar
que l’estudi requereix de disciplina i constància si –realment– volen canviar
la seva situació. Malauradament, vivim en bombolles fingides on el missatge que
s’exposa és l’estricta comoditat. Així, podem entrar en l’error de pensar que
només hi ha llum, rapidesa i facilitat. Supòsit molt greu atès que foscor,
lentitud i dificultat són mots inexorablement corrents. De fet, naveguem entre clarobscurs. Una realitat que mai no
s’ha d’amagar al nostre alumnat.
