Formació inicial del professorat de Secundària: oportunitat, repte i responsabilitat

La regulació de la formació inicial dels i de les docents expressada a la LOE presenta una clara oportunitat per a millorar la formació i podem justificar-ho a partir d’alguns arguments simples: En el cas de la formació de mestres, es passarà d’una formació de tres anys a una de quatre, reivindicació llargament expressada per tots els organismes implicats (associacions i col·lectius professionals, moviments de renovació pedagògica, universitats), amb un pes del pràcticum important. En el cas de la Secundària passarem de tenir un curs breu (el CAP) a disposar d’una formació de postgrau de 1500 hores. Aquesta formació, tal com queda expressat a la ordre ministerial que perfila les seves directrius específiques, és de caràcter fonamentalment psicopedagògic i didàctic, és a dir, es centra fonamentalment en professionalitzar les persones que tenen un grau en continguts com a docents. Ningú no dubta de la importància de conèixer abastament els continguts de cada matèria que cal ensenyar perquè l’alumnat aprengui. Des del meu punt de vista això està més que garantit per la formació de grau. En canvi, el què no es troba gens garantit en l’actualitat és que una persona amb un curs de 120 hores pugui esdevenir professional en la docència en la complexitat dels processos d’ensenyament i aprenentatge de l’educació secundària.  

Cal pensar que la formació inicial és la que estableix les bases per a l’exercici professiona. I la professió de la què estem parlant és la de docent. Sembla clar doncs que l’oportunitat de formar docents mitjançant un màster professionalitzador és una ocasió única que cal aprofitar molt bé. Per això, sortosament, disposem de referents internacionals que han d’ajudar-nos a organitzar el Màster perquè doni resposta a la demanda social i d’educació i acompleixi amb les expectatives que es generin; disposem també d’excel·lents professionals en actiu (a la secundària i a la universitat) que han de contribuir tant al seu disseny com a la seva impartició; i tenim també experiències de formació de postgrau d’èxit que ens marquen en certa mesura el camí. Cal ser conscients, doncs, que som al davant d’una gran oportunitat per dissenyar una formació de qualitat.

En aquests moments totes les facultats d’Educació del país, en el marc del pla de Bolonya, estan treballant per reformar la formació inicial del professorat que, a partir de la LOE –com ja s’ha dit– ha de ser de grau en l’Educació Infantil i en l’Educació Primària per exercir en aquestes etapes del sistema educatiu, i de màster en l’Educació Secundària per a les persones que hauran d’exercir en aquesta altra etapa. Ens trobem davant d’una responsabilitat important donat que cal estructurar una formació que complementi aquells continguts disciplinaris que ja posseeix l’estudiant i futur professor (un llicenciat en Física probablement haurà de fer crèdits de Química o un d’Història els haurà de fer de Geografia) però, sobretot, caldrà dotar el futur professorat de les competències docents necessàries per afrontar de forma adequada els desafiaments de les aules, els centres i la comunitat educativa. Aquesta segona part és la que professionalitza com a docent.

Com cal preparar aquesta formació? Com deia, sortosament disposem de referents que apunten a algunes idees que exposaré de forma esquemàtica:

1. Formació interdisciplinar que permeti un abordatge dels problemes educatius i formatius a partir del concurs de disciplines diferents que es complementen i ajuden a entendre primer i a actuar després en contextos de complexitat.
2. Una formació que vincula la teoria i la pràctica mitjançant una adequada articulació del pràcticum que ha de permetre que l’estudiant futur professor/a pugui fer processos d’anada i vinguda als centres amb una progressiva vinculació a l’acció i la pràctica docents.
3. Una responsabilitat compartida entre l’administració educativa, els centres docents i les persones que ja hi treballen i tenen experiència, i la universitat, per organitzar el títol primer i la vinculació dels centres després.
4. Una formació per a les persones millor preparades (condicions d’accés a la formació) i selectiva per a la inserció en el sistema educatiu (condicions d’accés a la professió), en la línia dels referents nòrdics dels que tant s’ha parlat en els darrers anys.
5. La participació de docents de prestigi en exercici en la formació a la universitat, i la participació dels grups de recerca de la universitat en els centres, en el marc de les xarxes de col·laboració, intercanvi de coneixement, recerca i innovació que ha d’estar present en el sistema.
6. Una formació inicial que fonamenti les bases per a la formació i l’aprenentatge al llarg de tota la vida
7. Una formació que prestigia el caràcter professionalitzador del docent que es defineix com a professional de la formació i l’educació.

Per assolir un marc en què aquests set punts siguin trets d’identitat cal un exercici de responsabilitat compartida molt important. Les Facultats d’Educació, el Departament d’Educació i els i les professionals i les seves organitzacions han d’assumir-ho. Es tracta d’una responsabilitat i un compromís amb el país que cal assumir. És per això que s’ha d’extingir l’antic sistema i treballar perquè la nova formació assumeixi l’oportunitat i el reptes plantejats amb la necessària responsabilitat. Jo tinc el ferm convenciment que podem fer-ho molt bé.