Darrerament es comenta que a les escoles i instituts s'ha perdut el
respecte pel mestre, per la figura del professor. Hom afirma que la
"bona educació" és absent i que el que cal amb urgència és recuperar
l'autoritat i la disciplina. És veritat tot això? Hi ha ara més
problemes de convivència, més conflictes de comportament a l'escola,
que abans? Alguns professors que fa uns anys donaven classe a l'etapa
dels antics BUP i COU es queixen que en els nous instituts, on
actualment s'acumula el 100% de la població de 12 a 16 anys, el clima
de classe, el respecte envers el professor, la relació entre companys,
l'interès per l'estudi i els comportaments disruptius s'han incrementat
fins a un punt que, ara, és molt difícil poder donar una classe sencera
a ple rendiment d'atenció i productivitat; que sempre cal estar avisant
i amenaçant a determinats alumnes amb mesures punitives i que la
repetició de les mateixes no fa més que saturar el sistema sancionador.
QUÈ FER DAVANT D'AQUESTA situació? Hem de seguir pel camí de les
repetides sancions i expulsions privant els alumnes del dret d'assistir
a escola? Resulta que la majoria d'alumnes que presenten els denominats
"problemes de comportament" no responen a una casuística d'emprenyar
per emprenyar. Sovint es tracta de nens que comencen presentant
símptomes on el seu comportament a l'aula i al centre es mostra poc
adaptat. Posteriorment, van incrementant de forma gradual els episodis
de distracció a classe, els moviments constants i la desobediència
d'ordres. Al final, aquestes conductes es tornen disruptives, insolents
i provocadores. Cal prendre consciència que no ens trobem davant un
simple problema de disciplina, d'ordre, de manca de respecte que es pot
revertir amb més ordre, més disciplina, més respecte i, si cal, més
amenaces i més sancions. Són alumnes que presenten el que denominem
necessitats educatives especials davant les quals les mesures de la
primera prevenció que l'escola adopta solen fracassar. Enfrontats a
aquesta realitat cal, en primer lloc, no fer conjectures de caràcter
patologista o, el que és pitjor, judicis de valor i d'intencions de la
conducta d'aquests alumnes. Resulta molt senzill catalogar-los
d'incívics, mal educats, brètols i, en canvi, no adonar-se que la
majoria són persones que amb la seva conducta ens estan avisant que hi
ha coses que no funcionen en el seu desenvolupament fisiològic,
psicològic, social o personal.
SABEM ESCOLTAR ELS SENYALS d'alerta que ens emeten aquests alumnes,
a voltes ja des de la mateixa educació infantil? Quin és el seu context
social, familiar i personal? Respecten i consideren els seus pares? O
resulta que allò que fan a l'escola amb els companys i amb els
professors no és altra cosa que el comportament habitual que viuen a
les seves llars? I els professors que troben al seu centre educatiu són
percebuts com a professionals competents? Hem de preguntar-nos si els
nostres docents disposen de la preparació adequada per saber modelar i
ajustar les conductes disruptives dels nens i adolescents. En un altre
sentit, també ens hem d'interrogar si el currículum escolar que els
oferim s'adequa a les necessitats, a les formes d'aprendre i a les
aspiracions dels nois i noies.
RECUPERAR EL RESPECTE MUTU, el clima d'ordre necessari per a
l'aprenentatge, la convivència assenyada i civilitzada entre companys,
el gust per aprendre continguts d'alta significació, així com promoure
la voluntat i la fortalesa individual i col·lectiva, és un gran repte.
Ara bé, pel que fa a l'escola, o transforma l'estil de la seva gestió i
direcció oferint eines per poder liderar eficaçment la institució, i
actualitza a fons la formació del seu professorat amb noves
competències per a la gestió del comportament individual i grupal, al
temps que encara una revisió profunda de què vol ensenyar i per què, o
els problemes de comportament aniran augmentant en els propers anys.
Cal que ens hi posem tots a fons per evitar-ho.
.jpg)