Carta del conseller d'Educació als docents

Benvolgut/uda …

 

A finals de novembre de 2006, d’això ja fa més d’un any i mig, el president de la Generalitat va nomenar-me  conseller d’Educació. El nomenament implicava, en primer terme, un encàrrec tant engrescador com d’evident transcendència: calia tirar endavant la primera llei d’educació de Catalunya. La llei que el nostre país no ha tingut mai.

 

Calia, doncs, fer un dibuix inicial: Establir el punt de partida que permetés arribar a una llei de país; una llei concebuda com a instrument i marc de referència comuns per assolir les fites, totes, que la societat catalana es planteja per a l’educació.

 

Aquest dibuix inicial ens ho ha deixat ben clar: comptem amb un sistema educatiu que compleix amb escreix el paper essencial que li correspon; que ha acompanyat amb dignitat evident el canvi social profund que el nostre país ha experimentat els últims trenta anys, i que també ha sabut encaixar el repte d’acollir els nous ciutadans arribats al país en els últims anys, amb especial intensitat a les nostres escoles i instituts.

Però hem suportat aquest canvi social amb un cost important: és cert, hem deixat que es produís un distanciament excessiu entre escola i societat, entre societat i escola.

 

D’una banda, es demana tot o quasi tot a l’escola a l’hora de resoldre els conflictes i contradiccions de la mateixa societat. De l’altra, ha minvat significativament el reconeixement imprescindible que cal atorgar a la tasca de tots els docents, a l’esforç que milers de professionals han desplegat durant molt de temps, sovint sense disposar dels recursos o les condicions adequats.

 

No és estrany, per tant, que el dibuix del que partim, presenti evidents desequilibris interns i dèficits no acceptables, que dificulten una resposta del tot satisfactòria a l’encàrrec transcendent que el sistema educatiu rep de la societat catalana. Segurament, la dada més expressiva d’aquesta situació és la que ens diu que prop del 40% de nois i noies no continuen la formació més enllà de l’educació secundària obligatòria.

 

És cert que en els darrers anys les coses han començat a millorar, també en el terreny dels resultats acadèmics. Però sembla prou evident que estem encara massa lluny del que pertoca, del que correspon a un país com Catalunya. Seria absurd que ara fes una llista de tot allò que en els últims anys el Govern de la Generalitat ha invertit en educació; absurd, perquè ja ho sabeu i perquè aquest no és el propòsit d’aquesta carta.

Així, la Llei d’educació de Catalunya adquireix tot el seu sentit si s’entén com una eina potent per descabdellar el procés de creació d’un nou marc de referència i d’unes noves regles del joc que ens han d’acostar al nou dibuix final que, entre tots –insisteixo, entre tots– hem de completar: una educació que avança amb claredat cap a les fites d’equitat i excel·lència.

 

Sóc ben conscient que per aconseguir-ho serà necessari comptar amb la complicitat positiva dels docents i sé també que només la podrem obtenir si fem ben palesa la confiança i el ple suport que aquesta professió necessita en tot moment.

 

Aleshores, sí: la responsabilitat i qualitat amb què exerciu la vostra funció es correspondrà amb el que la ciutadania, les famílies i el conjunt de la societat espera trobar com a resposta a l’encàrrec encomanat: la formació i l’educació dels futurs ciutadans i ciutadanes i la preparació permanent dels relleus generacionals, que facin possible un esdevenidor amb persones lliures i responsables en una societat oberta, pròspera i justa.

Per aquest motiu, un dels objectius principals de la Llei d’educació de Catalunya és establir l’entorn de confiança i responsabilitat que els i les professionals docents mereixeu. És en aquest marc que els conceptes d’autonomia, de formació, de carrera professional, de direcció i d’avaluació adquireixen tot el sentit: són les peces imprescindibles que ens han de servir per teixir una xarxa educativa potent i capaç de plantejar-se totes les ambicions.

 

Ja sé que tots aquests conceptes són sospitosos de ser una declaració de bones intencions. Es tracta, per tant, de dotar-los de contingut real. Cal que es reforcin mútuament, que ens ajudin a construir un model educatiu de funcionament àgil, proper i amb els recursos suficients. Un model en què cada centre pugui desplegar el seu projecte amb personalitat i caràcter propi, visible i ben valorat per les famílies i per l’alumnat. Un model en què tots i cadascun dels docents pugueu explotar les vostres capacitats sense rigideses ni obstacles artificials. Només d’aquesta manera farem sentir a tothom partícip de l’escola i l’institut; només d’aquesta manera, amb la percepció de poder dir amb orgull: “Jo he estudiat aquí i aquest ha estat el meu mestre/a i aquest ha estat el meu professor/a”.

 

Diguem-ho clar, també: cal recuperar conceptes com els d’autoritat i respecte. Cal dignificar la idea d’esforç i la de resultat; cal refer els ponts no prou ferms ni ben dissenyats entre les diferents etapes educatives, molt especialment entre primària i secundària; cal apostar pels estudis postobligatoris, tant pel batxillerat com pels cicles formatius de formació professional, i cal consolidar el creixement, en quantitat i qualitat, de la nova etapa educativa de 0 a 3 anys. I cal, finalment, comptar amb una formació artística i la d’adults imprescindibles arreu del nostre territori.

 

Ens acostem al moment que tant hem perseguit. Després de més d’un any de treball intens, de mesos de debat apassionant al país, a les escoles i instituts, inclòs al carrer..., ha arribat l’hora de decidir, d’emprendre un camí clar i definit per a l’educació a Catalunya, un camí que hem de recórrer com a país i que no pot estar embrossat pel soroll ni per les interpretacions que cadascú en vulgui treure a partir de judicis d’intencions. En resum, la conjuntura no pot convertir-se en brúixola de l’educació.

 

Properament, sobre la base de la proposta que ja coneixeu, podrem tancar el projecte de Llei que el nostre Govern presentarà al Parlament per debatre’l i, esperem-ho, aprovar-lo.

Serà ja un nou text complet i articulat. Haurà recollit el fruit de les aportacions que, des de moltes i diverses instàncies, han enriquit i ajudat a millorar la redacció inicial.

 

Repassem breument aquestes aportacions:

 

El Consell Escolar de Catalunya és ben a prop de culminar una tasca intensa i fructífera amb la participació activa de tots els sectors que componen la comunitat educativa.

La Mesa Sectorial, compartida entre administració i sindicats, també farà arribar els punts de vista que s’hi han expressat en defensa dels legítims interessos professionals del cos docent.

 

Entitats representatives de mares i pares, organitzacions i empresariat del sector concertat, col·legis professionals, docents, inspectors, famílies, ciutadans... han presentat al·legacions en el tràmit d’informació pública o ens han fet arribar propostes, comentaris i crítiques raonades.

 

Per tant, haurem de recollir i tractar d’incorporar tot aquest patrimoni riquíssim i saber-lo convertir en una proposta final equilibrada, però ambiciosa i coherent amb l’estratègia i objectius que ja contenen el Pacte Nacional per a l’Educació i el document de bases inicial. Serà una proposta plasmada en un text solvent jurídicament i competencialment, expressió també, del nou Estatut que atorga un ampli espai de decisió i gestió per a la nostra educació.

 

En resum, haurem d’encertar en la redacció del cos legal que, un cop aprovat, constituirà el marc de referència general, el conjunt de les regles del joc bàsiques per optimitzar el funcionament i els resultats de l’educació catalana.

 

Ha de ser, per tant, una llei capaç de recollir el màxim consens i pensada perquè tothom s’hi senti escoltat i representat, amb espai per córrer i horitzó per conquerir. Ha d’expressar un disseny concebut perquè tots els actius del nostre sistema educatiu, públics i privats, concertats o no, puguin desplegar projectes, idearis i caràcter propis amb llibertat real, comptant –naturalment– amb el suport institucional adequat per a cada situació i amb els recursos suficients, proveïts del reconeixement imprescindible de la ciutadania envers mestres i professorat.

Per tot això, us vull fer arribar la documentació que acompanya aquest missatge amb l’única pretensió d’acostar-vos al contingut essencial i als objectius més destacats de la futura Llei. En el web www.lleieducacio.cat també podreu trobar informació i recursos sobre la Llei, així com un espai per fer-ne aportacions i consultes.

Si tot succeeix amb la normalitat democràtica exigible, abans d’un any Catalunya disposarà d’un model educatiu propi, a punt per ser desplegat i portat fins a les últimes conseqüències en la cerca de l’equitat i l’excel·lència, principis que ens hem fixat com a inajornables i que hem de perseguir amb la mateixa intensitat i tenacitat a cada racó del país, a cada escola i a cada institut, per a cada alumne/a i en totes les circumstàncies.