La gestió de la complexitat en educació

Aquesta realitat exigeix una gran competència professional per part dels mestres; és a dir, la capacitat de dissenyar solucions no prefabricades a les situacions singulars del context de l’aula i de cada alumne. La complexitat de l’educació és un fenomen creixent, que emergeix amb força i que sembla del tot inevitable. És per això que pot ser-nos útil i constructiu reflexionar vers la complexitat per tal d’entendre-la millor, conviure amb ella més pacíficament i aprendre a gestionar-la i a extreure’n alguns beneficis formatius.

Els educadors fa anys que desenvolupem necessàriament aquesta  competència professional que ens porta a intervenir amb encert o no en un context educatiu complex. Ningú va ensenyar-nos a fer-ho i hem adquirit aquesta habilitat professional partint de la nostra experiència docent i els recursos personals (cognitius, psicològics, emocionals, etc.). Val a dir que la formació universitària que varem rebre presentava trets ben diferents dels que ara demanda la professió docent. Eren coneixements de tipus acadèmic i teòric, unidimensionals, fragmentaris, disciplinaris, etc. Com a conseqüència, les habilitats intel·lectuals que teníem més arrelades en acabar la formació universitària eren les pròpies d’una perspectiva lògica. Sabíem analitzar, diferenciar, classificar, distingir, ordenar, comparar, estructurar, planificar, etc. El resultat final d’aquest tipus de formació que he descrit sol generar un perfil professional en què el docent, incorporat ja a les aules escolars, necessita per sentir-se bé psicològicament la sensació de “control”, “ordre”, “racionalitat” i “domini” sobre els factors que configuren l’educació.

Així ho explica Edgar Morin que, lluny de buscar la unitat de les ciències, destaca la noció de “desordre” i de pensament complex. En paraules seves:

“La preeminència d’un coneixement fragmentat per disciplines, freqüentment fa impossible que es produeixi aquest lligam entre les parts i les totalitats; per això cal obrir-se a una forma de coneixement capaç de percebre els seus objectes en els seus contexts, les seves complexitats i els seus conjunts. Convé desenvolupar l’aptitud natural de la ment humana de situar totes les seves informacions dins d’un context i d’un conjunt”[1].

El pensament de Morin afirma que la complexitat pot civilitzar el coneixement i que és bo i recomanable endinsar-se en el desenvolupament de la naturalesa humana multidimensional, generativa, dialèctica i arborescent. Considero que és en aquest context on s’integren els conceptes de l’aleatorietat, creativitat,  intuïció, singularitat, etc. Concepte i pràctica es fonen com aspectes inseparables de la realitat i només la mirada unitària del mestre és la que percep els fenòmens educatius integrats i contextualitzats, posant l’èmfasi en les emergències i les interaccions i no pas en les substàncies.

El caire academicista de la formació rebuda ajuda a justificar, en part, que la complexitat es presenti al docent en la feina quotidiana com una situació incòmode intel·lectualment i organitzativa. Destorba i interfereix en la feina i sovint acaba provocant la desestabilització del mestre. Podríem dir que la gestió diària de la complexitat a l’aula pot produir un cert desgast personal i professional.

Les dimensions de la complexitat que es viuen a l’educació actualment assenyalen la necessitat d’un canvi de paradigma a nivell professional. Ens cal treballar sota una perspectiva reflexiva i diferent. La feina educadora s’emmarca en uns paràmetres imprevisibles donat que es treballa amb persones, amb la seva singularitat i amb les múltiples interaccions que generen. Com podríem  millorar la manera d’abordar la complexitat a l’aula i a l’escola?  A continuació s’exposen algunes orientacions al respecte. 

a)   Podem flexibilitzar més la nostra ment arribant a opcions globalitzadores sense pretendre “dominar” res. Cal adoptar una enfocament sistèmic de l’aula, on el mestre s’ha de mostrar obert als feed-back que es produeixen i que l’han de portar serenament a anar modificant pautes, estratègies i planificacions. Aquesta hauria de ser una de les característiques de la professionalitat docent.

b)   Confiar en el pensament intuïtiu del mestre que, tot i no poder justificar la seva dialèctica, compacta de forma holística un gruix enorme de coneixements teòrics, pràctics, encerts i errades professionals, etc. Certament es un coneixement que abandona la perspectiva lineal en l’educació i la transforma en una perspectiva global capaç de percebre la realitat del nen, de l’aula i de l’escola.

c)   Exercitem-nos en el pensament complex, és a dir, superem la idea d’un saber parcel·lat tot assumint que tot coneixement és incomplert. Podem analitzar els diversos elements del nostre pensament però no aïllant-los entre ells. L’eix del pensament complex és “distingir sense separar”; com a conseqüència, el mestre hauria d’elaborar una resposta educativa global que integrés el màxim d’elements, sense preocupar-se de la seva estructuració. De fet, el coneixement pràctic de tot docent és sintetitzador, és unitari. A més, l’estimació als propis alumnes i el coneixement de les seves particularitats –com l’amor d’un bon pare o mare vers el seu fill– ajuda a encertar, només amb un cop d’ull, les respostes ràpides i pertinents enfront les problemàtiques detectades.

d)  Superar les anomenades teories implícites o creences subjectives que tenim tots els docents, i que de forma inconscient ens limiten la percepció i l’objectivitat en l’anàlisi d’una realitat problemàtica tot dificultant-nos una intervenció educativa òptima. Per poder superar aquestes teories cal, prèviament, que d’implícites esdevinguin tàcites. I per això fa falta una pràctica reflexiva que ens ajudi a identificar-les.

A més, cal tenir present la dimensió positiva que comporta la complexitat. Per això esmentaré ara alguns dels beneficis que comporta quan la fem esdevenir una eina formativa per al docent: cultura dialògica, flexibilitat mental i intel·lectual, creativitat i innovació, pensament analògic, pluralisme metodològic, racionalitat pràctica, capacitat per prendre decisions i, finalment, mobilització de recursos morals. 

També podem fer referència a la gestió de la complexitat a nivell institucional, escolar, tot proposant algunes línies de treball:

a)   Revisar la identitat institucional de l’escola i la seva missió per tal que pugui retrobar i identificar-se amb la pròpia identitat i només assumeixi les tasques que li són específiques. D’aquesta manera es descarrega en altres agents socials la responsabilitat que, exageradament, s’està traspassant a les escoles i als mestres per les circumstàncies sociològiques del món actual.

b)   Promoure un fort desenvolupament de l’humanisme cívic (Drucher) en l’àmbit de l’organització escolar, de tal manera que l’escola sigui capaç de concebre’s entorn a valors, al temps que els fomenta i els defensa.  

c)   Promoure una nova cultura professional com expressió d’aquest nou humanisme cívic que impregna l’escola i que es mostra obert als protagonistes d’aquesta organització que constitueixen una comunitat de persones.   

d)   Flexibilitzar l’organització i tractar-la exclusivament com un mitjà ja que l’escola és una entitat viva, capaç de variar els seus esquemes organitzatius i adaptar-los a la necessitat de realitzar els seus valors en un medi canviant i dinàmic.

e)  Reduir la complexitat avançant cap a configuracions organitzatives més planes i senzilles, flexibles i informals.

f)    Prioritzar en la institució escolar el diàleg amb l’entorn, l’autonomia personal i l’ajuda mútua

g)   Esborrar el pensament jeràrquic que considera unes tasques superiors a les altres. El més important en l’organització escolar no ha de ser el nivell jeràrquic (trobar-se a dalt) sinó la inclusió (romandre a dins). Cal valorar més el tenir pes que el tenir poder.

El binomi complexitat-unitat a voltes, se’ns pot presentar com a contradictori i, per aquestes ocasions, evoco ara les breus paraules del filòsof i excel·lent docent A. Llano: “De totes les coses que coneixem cap és tan complexa com la persona humana i, tanmateix, cap es més unitària”.