A començaments dels noranta descrivíem, amb l'expressió "escola i
societat", un dels principals reptes educatius: o bé hi havia una
implicació més gran dels agents educatius externs a la institució
escolar -i aquesta s'obria a la realitat i l'existència d'aquests
agents- o bé veuríem clarament minvats els resultats de la nostra acció
educativa amb els alumnes. Amb "escola i societat" podem continuar
descrivint aquests reptes, avui.
Els signants del Pacte Nacional per l'Educació podem partir de
l'escenari comú de coresponsabilitats que, fa dos anys llargs, vam
posar-nos administracions i entitats representatives de la comunitat
educativa. Responsabilitats compartides per Generalitat, ens locals i
titulars de centres, pares, mares, professors i estudiants... per fer
possible un servei públic educatiu de qualitat en què tots els centres
sostinguts amb recursos públics treballen per l'equitat, una nova
cultura professional que prioritza l'atenció als drets dels infants i
joves i basada en una millor formació inicial, i una nova cultura de
centre basada en el compromís envers un projecte educatiu col·lectiu,
que -també- dóna sentit a la seva organització, al seu projecte de
gestió, a la participació i convivència de tota la seva comunitat
educativa i a la intervenció que l'administració fa en el centre.
Un concepte d'educació que abasta -també i per fi- tot el que
educativament és rellevant a l'entorn de l'escola. Una millor
homologació de les condicions laborals dels professionals que treballen
en sectors o etapes diferents, basada en els principis de mèrit i
transparència en l'accés als llocs de treball. I un increment de la
inversió educativa que s'adigui més als objectius de qualitat i
d'equitat que volem per a la nostra escola. Aquests compromisos, dos
anys i mig després, continuen sent l'eix dels reptes que el nostre país
té en educació.
Però hi ha també altres aspectes quotidians que han de canviar
força. L'administració educativa ha de ser sentida com un titular i un
dispensador de serveis més eficient i coordinat i molt més proper als
centres, als mestres, als alumnes i a les famílies del que ho és ara
per ara. Si el projecte de llei d'educació que tramita el Parlament té,
en l'avaluació, un dels seus paradigmes de canvi, el grau de confiança
entre aquests agents del sistema escolar i els elements que fan
possible la seva empatia han de ser objecte prioritari d'aquesta
avaluació.
I cal un acord social que de veritat faci, de l'educació, una
prioritat. Això vol dir desemmascarar els falsos salvadors que només
fan servir els temes educatius com a diana dels seus trets-retrets
buits de solucions viables, sobrecarregats de crítica destructiva i
sense rastre de coresponsabilitat assumida. Aquest acord social, que
pot agafar de base el que vam subscriure fa dos anys i mig les entitats
del Pacte, vol dir que partits polítics, mitjans de comunicació,
associacions, fundacions i entitats que es mouen a l'entorn de
l'educació fan, d'aquesta, una causa comuna i desterren tota idea
d'aprofitar-se'n per motius partidistes, corporatius o oportunistes. A
Catalunya això és possible, en contrast amb les escasses possibilitats
que un propòsit com aquest tindria en comunitats veïnes on no hi ha
-per exemple- un precedent de gran acord sectorial. Ara que s'estan
jugant les cartes veritablement decisives per als reptes que tenim
plantejats, jugarem a derrotar el contrari o a sumar punts?
