L'aplicació de l'escolaritat obligatòria respon a tres supòsits
bàsics: atendre les necessitats del món del treball, que demana
professionals capaços de donar resposta a problemes nous; creure que
més igualtat d'oportunitats passa per elevar el nivell cultural de tota
la població; i pensar que per preservar la salut d'un sistema
democràtic tots els ciutadans han de rebre una educació suficient i de
qualitat.
A Espanya, la llei orgànica general del sistema educatiu (LOGSE) va
allargar l'escolaritat obligatòria fins als 16 anys i va crear l'ESO,
etapa que atén els alumnes de 12-16 anys. Aquest progrés social i el
gran esforç que ha representat no han donat els fruits esperats,
salvant sempre honroses excepcions. Aquests resultats eren d'esperar,
perquè tenir una escola integrada, de qualitat, fins als 16 anys,
suposa comptar amb una bona educació compensatòria, una formació
adequada del professorat i una nova organització dels instituts. Em
centraré en el segon requisit.
El professorat de secundaria té una bona preparació acadèmica,
segurament massa especialitzada, però la seva preparació inicial com a
docents es redueix a un curset de capacitació (CAP) totalment
insuficient. Ningú no nega que per ensenyar cal tenir coneixements,
però amb la democratització de l'educació, això no basta. Els futurs
professors han de ser professionals que saben reconèixer les
necessitats dels alumnes i del seu context per adequar la pròpia acció,
han de formar part d'un equip de professors i d'un projecte de centre.
Els docents han de saber establir una bona comunicació amb els
alumnes i tenir els recursos necessaris a fi que tots i cada un dels
nois i noies aprenguin a cercar, seleccionar, ordenar i fonamentar amb
raons la informació, a formular-se interrogants i a explorar solucions,
sense que mai la contundència de la resposta ofegui la possibilitat de
continuar estudiant. Edgar Morin demana que els alumnes aprenguin a
saber, a fer, a ser i a estar, i tot això es treballa al mateix temps
que es va construint i reconstruint el coneixement.
Avui, després de 38 anys d'intents fallits per aconseguir una
alternativa al CAP, arriba la proposta europea de fer un màster de
formació inicial per als futurs ensenyants de secundària. A Espanya
aquest màster tindrà un curs de durada i es farà a la universitat amb
col·laboració amb l'administració educativa. Aquesta oportunitat ens
omple d'esperança, però també d'inquietud.
Les persones responsables de dissenyar i aplicar aquests estudis
hauran de mostrar un gran convenciment i tenir la fortalesa necessària
per superar les moltes resistències que generarà aquest projecte. Amb
ànim de poder ajudar, ens atrevim a fer alguns suggeriments.
Seria convenient tenir en compte el bagatge de reflexions i
experiències fetes en algunes universitats catalanes per evitar anar
enrere i poder fer camí.
Fóra desitjable que l'administració educativa participés no
únicament en l'organització de les pràctiques, sinó també en
l'acceptació i avaluació dels programes de formació per poder frenar
entre tots els interessos corporatius que fan difícil l'equilibri i
l'adequació de les propostes.
Esperem i confiem que l'administració i la universitat vulguin i
puguin evitar que la formació del professorat de secundària passi a
mans de persones que no tenen experiència docent ni coneixen de primera
mà la seva problemàtica. Tant de bo que els equips encarregats del practicum siguin escollits per la qualitat de la seva docència. Que tots ho puguem veure! Aquesta reforma no pot esperar més.
