logotip de l'Associació Edu21

Edu21

http://www.edu21.cat

 





 

Inici > Butlletí > Butlletí 52 > Vèncer la por a la diferència, també en educació


Vèncer la por a la diferència, també en educació

Marc Gijón, mestre de Primària i col·laborador d’Edu21
Article / 30 d'abril de 2011

Més enllà de si ens en sortirem amb o sense Espanya en un futur proper podem fer un petit esforç i imaginar-nos que l’Estat de les Autonomies hauria estat molt més eficaç i, posteriorment, viable si s’hagués reconegut el dret a la diferència, en aquest cas també el que li correspon a Catalunya.



És possible que tot hagués funcionat molt millor si més aviat que un cafè per a tothom el procés d’empoderament de les unitats nacionals i socioculturals o regionals hagués estat un concurs per a tothom. En aquest cas un concurs de mèrits. És a dir, anar guanyant competències en cadascuna de les comunitats que es varen definir a l’inici del procés democràtic allà als anys setanta i vuitanta a base de demostrar una voluntat vertadera d’autogovern i, per davant de tot, capacitat de lideratge i un alt grau de domini en la gestió de les competències que s’anessin sol·licitant. Tot plegat amb lleialtat i sempre acompanyat d’un procés exhaustiu d’avaluació que garantís una correcta execució i desplegament de dites competències al llarg del temps. I, si calgués, ser conseqüents i escapçar-ne, o estimular –mai obligar– als governs autonòmics per a que anessin mirant de construir un projecte més fort i sòlid amb més competències, però sempre respectant els temps i els ritmes interns.

Des de Catalunya –sense cap intenció de representar totes les veus que la composen– demanem a Espanya que ens sigui reconegut el nostre dret a ésser diferents, a decidir el nostre futur en funció d’allò que nosaltres entenem que és prioritari i, per tant, disposar d’eines més que suficients per a construir un projecte propi. Un projecte que sumi amb els països del nostre entorn. Un projecte, també i fonamentalment, europeu.  

Ens cal reflexionar com a país però també en diferents àmbits com ara l’educatiu i preguntar-nos si nosaltres mateixos, de portes endins, tenim por, o no, a la diferència. Què vol dir vèncer la por a la diferència en educació? Podríem parlar de molts àmbits educatius sobre els que hauríem, o no, de perdre la por. L’hauríem de perdre amb les diferències socioculturals i religioses dels alumnes que han arribat a les aules del nostre país? O més aviat hauríem de parlar de l’acceptació de diferents nivells de promoció, és a dir, que diversos nens o nenes d’un mateix curs inicialment preestablert poguessin treballar en diferents projectes amb educands homòlegs de cursos més avançats, donat que d’entrada rendeixen més i cal respondre a les seves necessitats d’aprenentatge? Vivim en una escola massa rígida perquè tenim por a la diferència? No ens volem atrevir a fer una escola més flexible i interdependent per si de cas no féssim greuges comparatius entre els alumnes i no fos que els pares es queixessin? Els nostres sistemes d’avaluació de l’alumnat i del professorat són massa “qualitatius” i no ens atrevim a potenciar la seva vessant més “quantitativa” per a no potenciar les diferències i així aigualir els resultats en una mena de bassa d’oli o «massa» intermèdia? En algunes ocasions s’aprofita el fet diferencial per justificar actuacions i polítiques educatives aïllades i puntuals per crear elits acadèmiques exclusives, que no responen a l’objectiu de crear itineraris rics i diversos dins de tots els centres, com darrerament proposa el govern de la Comunitat de Madrid?

Tot i que aquestes i altres preguntes poden donar lloc a llargues reflexions i debats, desitjaria centrar-me en una pregunta encara no formulada. Cal que en aquest moment històric, on a part de reconèixer i actuar envers la greu situació financera de la Generalitat i les precarietats econòmiques que pateixen moltes famílies a Catalunya, ens preguntem quines són les variables crítiques que hem de considerar per a superar una situació educativa adversa a la que podríem atribuir-li un grau de crisi igual d’important que l’econòmica. És a dir, hem de preguntar-nos quina és, o quines són, les “tecles que hem de tocar” per a transmetre una profunda transformació, com si es tractés d’un engranatge dentat o d’una politja múltiple, en relació a cadascun dels eixos que acaba representant el fet educatiu. I sense por a la diferència!

És el més adient que encara estiguem seleccionant als nostres futurs mestres amb una prova que selecciona a qualsevol altra professió o especialitat, és a dir mitjançant la Selectivitat, i defugint una prova de selecció multidimensional que comprengui les competències bàsiques que ha de desenvolupar més endavant amb els seus alumnes? Tenim por a un concurs de mèrits real i profund? Seria aquesta una de les primeres mesures per apujar l’estatus docent?