Fa un temps,
des d’una campanya de normalització lingüística als ciutadans se’ns deia: “tu
ets mestre/a”. En aquella circumstància es feia referència a la integració
lingüística de les persones immigrades i s’apel·lava a la responsabilitat que
hi teníem tots si volíem que aprenguessin el català. Doncs bé, penso que la
idea segueix sent vàlida però fent-la extensiva a tot allò que aporta
l’educació: coneixements, valors, actituds, etc. I és que l’educació no és una
missió que pertoqui només a un sol agent educatiu (llegeixi’s l’escola) sinó
que ha de ser una tasca compartida. I això per què? Doncs essencialment per dos
motius: primer, perquè hi ha molts agents amb potencial educatiu en el conjunt
de la societat (tant si són específicament educatius com si no ho són). I
segon, perquè la missió d’educar és massa complexa com per a entomar-la en
solitari.
Així doncs,
avui més que mai cal que tinguem clar que a la societat hi ha agents educatius
formals, no formals i informals. Els
agents educatius formals comprenen l’escola, l’educació reglada i en general
les institucions amb caràcter educatiu intencional,
planificat i reglat; els agents educatius no formals comprenen, per exemple, el
món de l’educació en el lleure, l’esport infantil i juvenil, les associacions
culturals... contextos on existeix una intencionalitat educativa fora de
l'àmbit de l'escolaritat obligatòria. Finalment, i pel que fa als agents
educatius informals, faríem referència a tots aquells agents i espais que, tot
i no tenir una especificitat educadora, acaben educant: mitjans de comunicació,
món del treball, relacions interpersonals... Es tracta d’agents més invisibles
però igualment potents, sens dubte.
Si bé aquesta
divisió dels agents educatius (formulada ja per Commbs el 1971) pot tenir molts
matisos i fins i tot se’n pot plantejar una superació, em sembla que ara ens
pot ésser vàlida per saber on som cadascú de nosaltres. I sobretot ens pot
ésser vàlida per adonar-nos que tots tenim un potencial educatiu, des d’on
sigui que ens ubiquem, fet que comporta també una responsabilitat. Sens dubte,
cadascú de nosaltres es troba almenys en una de les educacions esmentades i cal
tenir clar que el resultat global de l’educació de les persones és i serà fruit
de l’acció de tots aquests espais i agents.
“Ens hem de
convèncer que l’educació és cosa de tots” i quan n’estiguem plenament
convençuts (no podem trigar) hem d’actuar en conseqüència. I actuar en
conseqüència comporta prendre mesures concretes des de cadascun dels àmbits,
espais, contextos... educatius per garantir que es treballi per l’educació dels
ciutadans. I sobretot crec que comporta un altre canvi més subtil però més
profund: el de prendre realment consciència que l’educació és responsabilitat
de tots i cadascun de nosaltres, el de convèncer-nos individualment que això és
així i sentir-nos compromesos amb la tasca d’educar arreu i en tot moment. La
tasca d’educar els nostres fills, els nostres companys, els nostres amics, els
nostres veïns, els nostres conciutadans... Com? Bàsicament amb l’exemple, amb
una actitud de respecte envers els altres i allò que ens envolta i sent
coherents amb els valors més universals. I potser de tant en tant, assenyalant
allò en què els altres fallen sense cap mena de pudor. Som una societat poc
acostumada a fer notar les actituds incíviques als nostres conciutadans, a
indicar als altres en què creiem que poden millorar i em sembla que des d’una
actitud assertiva això ha de ser possible i permetre’ns caminar vers una
societat més educadora.
En definitiva,
més enllà de les mesures concretes que es puguin prendre des de les
institucions competents, les quals són absolutament indispensables, hi ha
aquest element més subtil però ben profund que té a veure amb una presa de
consciència i amb el compromís de cadascú de nosaltres amb l’educació al país.
